Entrevista a Àlex Viñolas, veí de Montilivi

 "Crec en l’associacionisme com a mitjà de cohesió social”

                                L'Àlex Viñolas, al balcó de casa seva, davant la seu de l’associació de veïnes i veïns de Montilivi.

’Àlex Viñolas és un “barri-lover” declarat. Encara podríem dir més: és un “Montilivi-lover”. L’estima cap al seu barri es palpa de seguida a través de les paraules que pronuncia, amb les experiències que relata, les anècdotes que recorda, i les reivindicacions que considera que queden per fer. Viu al barri des de la seva infantesa i se sent compromès amb els seus carrers i la seva gent. Per això, durant molts anys s’ha implicat amb l’associació de veïnes i veïns de Montilivi.

Els valors de l’Àlex Viñolas es posen de manifest al llarg d’aquesta entrevista, on lamenta que l’individualisme s’està imposant per davant de la lluita pel bé comú. Està convençut que les següents millores del barri passen per fer-lo més inclusiu per les persones amb discapacitat, i somia amb un Montilivi més verd i sostenible, amb menys cotxes i més espai per les persones. A més a més, també manifesta amb seguretat que les associacions de veïnes i veïns continuen sent molt necessàries pels barris.

Des de quan fa que vius a Montilivi i què et va portar aquí?

Des de l’any 1967. Vinc d’una família humil, com la majoria dels que coincidíem en aquest lloc remot de la llavors Girona grisa. En el context de "desarrollismo" franquista, els meus pares van haver de fer cua per aconseguir un pis d’una promoció d'habitatges socials deixada en un turó, anomenada Grup Girona per a Girona. Vagament recordo que alguns, en to sarcàstic, ho anomenàvem "Nosaltres per a Girona".

Com era el barri en aquell moment?

Era una zona d’extraradi que presentava moltes mancances per a una població que volgués viure amb condicions dignes. Les estructures i els serveis eren mínims, alguns d’ells inexistents. Hi vivíem poques persones. Érem gent humil, treballadora, lluitadora i solidària, i amb moltes ganes de solucionar els problemes.

Quan et vas vincular a l’associació de veïnes i veïns de Montilivi?

Vaig començar a col·laborar amb l’associació del barri l’any 1996, arran d’una assemblea.

Què et va motivar a fer-ho i en què consistit la teva col·laboració?

Tota la meva vida he estat implicat en una entitat o una altra, per tant, diria que crec en l'associacionisme com a mitjà de cohesió social. Jo vaig ser tresorer de l’associació fins l’any 2003 i, durant aquest període, vaig fer de tot: des dels comptes fins a entrepans, passant per fer la megafonia mòbil al carnestoltes.

Com has vist evolucionar el barri des que vas arribar?

És obvi que el creixement demogràfic de Girona porta implícit una reordenació urbanística. Ja han quedat enrere les mancances en infraestructures, serveis, mobilitat,..

Què és el que més t’agrada de viure aquí?

El que m’agrada més de viure a Montilivi és la tranquil·litat que hi ha en un barri perifèric, encara que ja hagi quedat absorbit per la urbs. Soc un “barri-lover”.

Quines millores creus que es podrien fer encara en aquest barri?

Tot i que aquells problemes pels quals els nostres conveïns (Cot, Pardillo, Castaño, Antón, Lladó, Pavón, Huertas, Fernández, Arbat, Risco, Lladó, Cayuela, Graciano, Martinez, Arnal, Chamorro, Ruiz, Zamora, Lozano, Maré , Girona, Jerez, Giralt i un llarg etcètera perquè no em voldria oblidar de cap) van lluitar perquè el barri sigui tal com el veiem avui, segueixen pendents alguns temes enquistats de barreres arquitectòniques, pressupostos –ja siguin participats o no–, neteja i seguretat. Aquests temes són comuns a altres barris de la ciutat. Amb tantes crisis econòmiques i sanitàries, sembla ens tinguin una mica oblidats.

Hi ha alguna cosa que canviaria?

A l'inici de l'entrevista parlàvem de la cohesió social. Doncs bé, la solució de moltes de les necessitats bàsiques ens ha portat a una societat del benestar, entesa com un conjunt d’individus. Aquesta, juntament amb la globalització, ha fet que els individus passin a ser el centre de tot, els protagonistes de tot. La humanitat ha passat de ser social a ser individual, bé sigui per motius tecnològics, geopolítics o econòmics. No ho sé. Aquesta transformació també s'ha produït al nostre entorn veïnal.

Per què creus que són importants les associacions de veïnes i veïns a dia d’avui?

S'ha dit diverses vegades que aquestes associacions han fet un gir i que ara tenen funcions d'oci, lúdiques i festives. Al meu entendre, crec que la situació actual requereix algú que segueixi recordant als responsables de les administracions que han sorgit nous problemes que se sumen als ja existents. D'altra banda, també cal que hi hagi algú que recordi als ciutadans que cal reprendre la consciència d’allò que formem part com a individus. Si hi afegim el paper que tenen les activitats socioculturals, crec les associacions de veïns segueixen i continuaran sent de gran utilitat.

Confies que en aquesta etapa final de la pandèmia es puguin recuperar activitats que havien quedat aturades? Quina iniciativa et fa més il·lusió que torni?

Tinc entès que ja s'estan reprenent paulatinament algunes activitats o, pràcticament, la majoria d'elles. Amb l'envelliment de la població, també al nostre barri, no estaria malament algun tipus d'activitat de caràcter esportiu destinada, no només al manteniment, sinó també alguna iniciativa que sedueixi els més joves. A títol nostàlgia i en el sentit de participació, recordo la gimcana automobilística que avui seria inviable.

Com t’imagines el barri de Montilivi d’aquí a deu anys?

Si no és gaire demanar, me l’imagino com un barri verd, amb prioritat pels vianants, accessible, inclusiu, segur, renovable i, sobretot, habitable.

Cristina Valentí Ternero
Montilivi, 20 d’abril de 2022