"Crec
en l’associacionisme com a mitjà de cohesió social”
L'Àlex
Viñolas, al balcó de casa seva, davant la seu de l’associació
de veïnes i veïns de Montilivi.
’Àlex Viñolas és un “barri-lover” declarat. Encara
podríem dir més: és un “Montilivi-lover”. L’estima cap al
seu barri es palpa de seguida a través de les paraules que
pronuncia, amb les experiències que relata, les anècdotes que
recorda, i les reivindicacions que considera que queden per fer. Viu
al barri des de la seva infantesa i se sent compromès amb els seus
carrers i la seva gent. Per això, durant molts anys s’ha implicat
amb l’associació de veïnes i veïns de Montilivi.
Els
valors de l’Àlex Viñolas es posen de manifest al llarg d’aquesta
entrevista, on lamenta que l’individualisme s’està imposant per
davant de la lluita pel bé comú. Està convençut que les següents
millores del barri passen per fer-lo més inclusiu per les persones
amb discapacitat, i somia amb un Montilivi més verd i sostenible,
amb menys cotxes i més espai per les persones. A més a més, també
manifesta amb seguretat que les associacions de veïnes i veïns
continuen sent molt necessàries pels barris.
Des
de quan fa que vius a Montilivi i què et va portar aquí?
Des
de l’any 1967. Vinc d’una família humil, com la majoria dels que
coincidíem en aquest lloc remot de la llavors Girona grisa. En el
context de "desarrollismo" franquista, els meus pares van
haver de fer cua per aconseguir un pis d’una promoció d'habitatges
socials deixada en un turó, anomenada Grup Girona per a Girona.
Vagament recordo que alguns, en to sarcàstic, ho anomenàvem
"Nosaltres per a Girona".
Com
era el barri en aquell moment?
Era
una zona d’extraradi que presentava moltes mancances per a una
població que volgués viure amb condicions dignes. Les estructures i
els serveis eren mínims, alguns d’ells inexistents. Hi vivíem
poques persones. Érem gent humil, treballadora, lluitadora i
solidària, i amb moltes ganes de solucionar els problemes.
Quan
et vas vincular a l’associació de veïnes i veïns de Montilivi?
Vaig
començar a col·laborar amb l’associació del barri l’any 1996,
arran d’una assemblea.
Què
et va motivar a fer-ho i en què consistit la teva col·laboració?
Tota
la meva vida he estat implicat en una entitat o una altra, per tant,
diria que crec en l'associacionisme com a mitjà de cohesió social.
Jo vaig ser tresorer de l’associació fins l’any 2003 i, durant
aquest període, vaig fer de tot: des dels comptes fins a entrepans,
passant per fer la megafonia mòbil al carnestoltes.
Com
has vist evolucionar el barri des que vas arribar?
És
obvi que el creixement demogràfic de Girona porta implícit una
reordenació urbanística. Ja han quedat enrere les mancances en
infraestructures, serveis, mobilitat,..
Què
és el que més t’agrada de viure aquí?
El
que m’agrada més de viure a Montilivi és la tranquil·litat que
hi ha en un barri perifèric, encara que ja hagi quedat absorbit per
la urbs. Soc un “barri-lover”.
Quines
millores creus que es podrien fer encara en aquest barri?
Tot
i que aquells problemes pels quals els nostres conveïns (Cot,
Pardillo, Castaño, Antón, Lladó, Pavón, Huertas, Fernández,
Arbat, Risco, Lladó, Cayuela, Graciano, Martinez, Arnal, Chamorro,
Ruiz, Zamora, Lozano, Maré , Girona, Jerez, Giralt i un llarg
etcètera perquè no em voldria oblidar de cap) van lluitar perquè
el barri sigui tal com el veiem avui, segueixen pendents alguns temes
enquistats de barreres arquitectòniques, pressupostos –ja siguin
participats o no–, neteja i seguretat. Aquests temes són comuns a
altres barris de la ciutat. Amb tantes crisis econòmiques i
sanitàries, sembla ens tinguin una mica oblidats.
Hi
ha alguna cosa que canviaria?
A
l'inici de l'entrevista parlàvem de la cohesió social. Doncs bé,
la solució de moltes de les necessitats bàsiques ens ha portat a
una societat del benestar, entesa com un conjunt d’individus.
Aquesta, juntament amb la globalització, ha fet que els individus
passin a ser el centre de tot, els protagonistes de tot. La humanitat
ha passat de ser social a ser individual, bé sigui per motius
tecnològics, geopolítics o econòmics. No ho sé. Aquesta
transformació també s'ha produït al nostre entorn veïnal.
Per
què creus que són importants les associacions de veïnes i veïns a
dia d’avui?
S'ha
dit diverses vegades que aquestes associacions han fet un gir i que
ara tenen funcions d'oci, lúdiques i festives. Al meu entendre, crec
que la situació actual requereix algú que segueixi recordant als
responsables de les administracions que han sorgit nous problemes que
se sumen als ja existents. D'altra banda, també cal que hi hagi algú
que recordi als ciutadans que cal reprendre la consciència d’allò
que formem part com a individus. Si hi afegim el paper que tenen les
activitats socioculturals, crec les associacions de veïns segueixen
i continuaran sent de gran utilitat.
Confies
que en aquesta etapa final de la pandèmia es puguin recuperar
activitats que havien quedat aturades? Quina iniciativa et fa més
il·lusió que torni?
Tinc
entès que ja s'estan reprenent paulatinament algunes activitats o,
pràcticament, la majoria d'elles. Amb l'envelliment de la població,
també al nostre barri, no estaria malament algun tipus d'activitat
de caràcter esportiu destinada, no només al manteniment, sinó
també alguna iniciativa que sedueixi els més joves. A títol
nostàlgia i en el sentit de participació, recordo la gimcana
automobilística que avui seria inviable.
Com
t’imagines el barri de Montilivi d’aquí a deu anys?
Si
no és gaire demanar, me l’imagino com un barri verd, amb prioritat
pels vianants, accessible, inclusiu, segur, renovable i, sobretot,
habitable.
Cristina
Valentí Ternero
Montilivi,
20 d’abril de 2022
